Vallès Occidental

  • Divendres, 10 de Octubre

L’OSTRACISME I ALTRES MALS DE LA POLÍTICA ACTUAL

Article d'opinió de l'Alexandra Moreno, Primera Secretària de la JSC Vallès Occidental


A la Grècia clàssica, la política no tenia especificitat pròpia perquè la principal tasca de l’home lliure i en plena possessió de les seves facultats no era altre que la de prendre part en la presa de decisions, la de participar a la vida de la polis al cap i a la fi. I és que per a un ciutadà grec, l’ostracisme era un càstig inclús més dolorós que la mort.


Tant és així, que en un inici, el terme “idiota” (dit d’una persona que pateix dèficit d’intel·ligència) que ha arribat als nostres dies com a un insult, feia referència a l’individu que es preocupava només de sí mateix, dels seus interessos privats i particulars, sense parar atenció en els assumptes públics o polítics.


Avui vivim temps complicats en els que oblidant o ignorant la tradició grega, la política i els polítics pateixen un desprestigi permanent, i sembla ser que també creixent, al nostre país.
Els ciutadans i ciutadanes es troben desil·lusionats amb un sistema que no només no els hi està permetent complir les seves expectatives de millora, si no que els arrossega, contra tot pronòstic basat en el recorregut vital dels seus antecessors, a involucionar en l’escala social. I vet aquí el gran problema: ningú no pot discutir seriosament que la política no ha deixat de ser l’única via que té el gruix de la població per incidir en els assumptes socioeconòmics, per incidir i decidir sobre les seves vides, però a la vegada és flagrant el divorci existent entre ciutadania i sistema polític.


A més, no podem passar per alt que l’actual panorama de crisi, polítiques austericides i neguit, suposen el perfecte brou de cultiu per a l’aparició d’outsiders i populistes que no fan més que a través dels discursos de la antipolítica, generar major desafecció, distanciament i apatia entre la població, això sí, sota un vernís de radicalitat democràtica.


És per això que la solució passa forçosament per portar a terme les reformes oportunes per tal de que la ciutadania tingui i percebi que té incidència directa en la presa de decisions a través de l’exercici democràtic. Perquè només amb uns ciutadans i ciutadanes compromesos, vigilants i participatius aconseguirem actuar en el cor del problema.


En aquesta línia els partits hauran de jugar un paper molt important mitjançant la seva pròpia redefinició, per tal de garantir la supervivència d’un sistema polític que els assenyala com a transmissors de les demandes de la societat, com a actors principals.


Concretament, vivint en l’època com molts dirien del triomf de les tesis posmodernistes, és a dir de la victòria de l’individualisme, de la pèrdua de consciència de classe, de la universalització de l’educació avançada que ha donat lloc a ciutadans formats que reclamen poder escollir, poder decidir, poder influir, els partits amb aspiracions de governar, tenen el repte d’aconseguir incorporar al seu ADN dues demandes ciutadanes ineludibles: estar preparats per a la inclusió dels reclams individuals d’una societat cada vegada més heterogènia i canviant als seus programes de govern d’una banda; i actuar sota codis ètics i preservant el principi de transparència de l’altre.


I és que, aquí sí, a l’igual que a l’Antiga Grècia cap aspecte del sistema polític i social pot deixar-se en mans de la lliure interpretació, la bona voluntat o l’atzar, a la vegada que caldria recordar que cap model, inclòs l’actual, no és per se immutable ni perdurable en el temps, ja que ni tan sols el venerat a Occident règim democràtic està eternament garantit sense ningú que vetlli per ell.